Cala Pixa-Vaques, Ametlla de Mar, Tarragona, Juliol del 2004. Aquest va ser el primer cop que vaig trepitjar aquella arena, el moment en què les platges de Cambrils i les seves multituds amb cares conegudes em van deixar d’agradar, i vaig quedar encantada pel parlar ‘’calero’’, per poder escoltar i gaudir del soroll de les onades en arribar a l’arena, per poder sentir la brisa tocar el meu cos, sense que abans hagi topat amb les 100 persones que tinc davant, com passa a Cambrils.

Aquesta cala ha estat especial des del primer dia, però ara, dotze anys després, ho és molt més. Allí hi he passat cada estiu, i la paraula ‘’estiu’’ inclou: 1 mes, 30 dies, 720 hores i 43.200 minuts, viscuts any rere any en aquest lloc.

Durant aquests estius la cala ha canviat, i jo he canviat amb ella. He viscut moments que no recordo, i d’altres que duc dins la motxilla. Damunt aquella arena, he vist pondre’s i sortir el sol, he vist estels fugaços acompanyats de desitjos que s’han complit, he conegut gent d’arreu del món i d’altra que tenia a prop i no ho sabia, també, hi he fet les millors migdiades, he pogut veure els peixos més bonics, saber com és la tinta dels pops o menjar els millors eriçons de mar. Tot això és tant sols un esborrany, unes paraules que es queden curtes, curtíssimes, per poder descriure que és la Cala Pixa-Vaques per a mi.

Catalunya és molt gran, i té platges molt boniques com les de Girona, però se’ns dubte, cap com la Cala Pixa-Vaques.

Text: Maria Vitores Pujol

Foto: Turisme de l’Ametlla de Mar